L'univers

• L’origen de l’Univers • Els components de l’Univers • El sistema solar • Els planetes • La Terra • Les estacions de l’any • La Lluna

TEORIES GEOCÈNTRICA I HELIOCÈNTRICA

La teoria del Big Bang

COMPONENTS DE L'UNIVERS

TULA DELS PLANETES

MERCURI

És el planeta més proper al Sol i el segon més menut del Sistema Solar. El cel, però, el veuriem sempre negre, perquè no hi ha una atmòsfera que puga dispersar la llum. Els romans li van posar el nom del missatger dels déus perque es movia més ràpid que els altres planetes. Dóna la volta al Sol en meys de tres mesos. En canvi, gira lentament sobre el seu eix, un cop cada 58 dies i mig. Abans ho feia més ràpid, però la influència del Sol l'ha anat frenant. Quan un costat de Mercuri és de cara al Sol, arriba a temperatures superiors als 425 ºC. Les zones a l'ombra baixen fins als 170 sota zero. Els pols es mantenen sempre molt freds. Això fa pensar que hi pot haver aigua (congelada, és clar). La superfície de Mercuri és semblant a la de la Lluna. El paisatge és ple de cràters i esquerdes, en mig de marques ocasionades pels impactes dels meteorits. La presència de camp magnètic indica que té un nucli metàlic, parcialment líquid. La seva alta densitat, la mateixa que la Terra, fa pensar que aquest nucli ocupa gairebé la meitat del volum del planeta

Venus

És el segon planeta del Sistema Solar i el més semblant a la Terra pel seu tamany, massa, densitat i volum. Tots dos es van formar a la mateixa època, a partir de la mateixa nebulosa. Venus és, però, ben diferent de la Terra. No té oceans i la seva pesada atmosfera provoca un efecte hivernacle que eleva la temperatura fins als 480 ºC. És abrasador. Els primers astrònoms pensaven que Venus eren dos cossos diferents perquè, de vegades es veu una mica abans d'eixir el Sol i, d'altres, just després de la posta. Venus gira sobre el seu eix molt lentament i en sentit contrari al dels altres planetes. El Sol surt per l'oest i es pon per l'est. El dia venussià dura més que l'any. La superfície de Venus és relativament jove, entre 300 i 500 milions d'anys. Té amplíssimes planures, travessades per enormes rius de lava, i algunes muntanyes. Hi ha molts volcans. El 85% del planeta està cobert per roca volcànica. La lava ha creat solcs, alguns ben llargs. N'hi ha un de 7.000 km. També hi ha cràters dels impactes dels meteorits. Només dels grans, perquè els petits es desfan en l'espessa atmosfera. Les fotos mostren el terreny brillant, com si fos moll. Però Venus no pot tenir aigua líquida, a causa de l'elevada temperatura. La lluentor la provoquen compostos metàl.lics.

La Terra és el nostre planeta i l'únic habitat. Es troba a l'ecosfera, un espai que envolta el Sol i que té les condicions necessàries perquè exista vida. És el més gran dels planetes rocosos. Això fa que puga retenir sobre la superfície una capa de gasos, l'atmosfera, que dispersa la llum i absorbeix calor. De dia evita que la Terra s'escalfe massa i, de nit, que es refrede. Set de cada deu parts de la superfície terrestre són cobertes d'aigua. Els mars i oceans també ajuden a regular la temperatura. A més, l'aigua que s'evapora forma núvols i cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs. Als pols, que reben poca energia solar, l'aigua es gela i forma els casquets polars. El del sud és més gran i concentra la major reserva d'aigua dolça del planeta. L'escorça de la Terra està formada per plaques que suren sobre el mantell, una capa de materials calents i pastosos que, de vegades, surten per una esquerda formant volcans. La densitat i la pressió augmenten cap al centre de la Terra. Al nucli hi ha els materials més pesats, els metalls. Les elevades temperatures els mantenen en estat líquid, amb forts moviments. El nucli intern és sòlid. Les forces internes tenen efectes a l'exterior. Quan els moviments són ràpids, originen terratrèmols. Si són lents, originen plegaments, com els que han creat les muntanyes. El ràpid moviment rotatori i el nucli metàl.lic generen un camp magnètic que, amb l'atmosfera, ens protegeix de les radiacions nocives del Sol i les altres estrelles.

Mart

És el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el nom del deu de la guerra. Té una atmosfera molt fina, formada principalment per diòxid de carboni, que es congela alternativament en cadascun dels pols. Conté només un 0,03% d'aigua, mil vegades menys que la Terra. Els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera més compacta, amb núvols i precipitacions que formaven rius. Sobre la superfície s'endevinen solcs, illes i costes. Les grans diferències de temperatura provoquen vents forts. L'erosió del sòl ajuda a formar tempestes de pols i sorra que degraden encara més la superfície. Abans de l'exploració espacial, es pensava que Mart podia tenir vida. Les observacions han demostrat que no en té, encara que en podria haver tingut en un passat llunyà. En les condicions actual, Mart es esterilitzant, és a dir, no pot tenir vida. El seu sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol massa rajos ultraviolats. Té dos satèl.lits, Fobos i Deimos. Són petits i giren ràpid prop del planeta. Això va dificultar el seu descobriment a través dels telescopis. Fobos té poc més de 13 Km. pel costat més llarg. Gira a 9.380 Km. del centre, és a dir, a menys de 6.000 Km. de la superfície, cada 7 hores i mitja. Deimos és la meitat de Fobos i gira a 23.460 Km. del centre en poc més de 30 hores.

Júpiter

És el planeta més gran del Sistema Solar, té més matèria que tots els altres planetes junts i el seu volum és mil vegades el de la Terra. Té un tènue sistema d'anells, invisible desde la Terra. També té 16 satèl.lits. Quatre d'ells van ser descoberts per Galileu al 1610. Era la primera vegada que algú observava el cel amb un telescopi. Júpiter té una composició semblant a la del Sol, formada per hidrogen i heli, amb petites quatitats d'amoniac, metà, vapor d'aigua i altres compostos. Fa la rotació més ràpida entre tots els planetes i té una atmosfera complicada, amb núvols i tempestes. Per això mostra franges de diversos colors i algunes taques. La Gran Taca Roja es una tempesta fortíssima, més gran que el diàmetre de la Terra, que dura des de fa 300 anys i provoca vents de 400 Km/h. Els anells de Júpiter són molt més senzills que els de Saturn. Estan formats per partícules de pols llançades a l'espai quan els meteorits xoquen amb les llunes interiors. Tant els anells com les llunes de Júpiter es mouen dins d'un enorme globus de radiació atrapat en la magnetosfera, el camp magnètic del planeta. Aquest camp magnètic, que només arriba entre els 3 i 7 milions de km. en direcció al Sol, es projecta en direcció contrària més de 750 milions de km., fins arribar a l'òrbita de Saturn.

Saturn

Saturn és el segon planeta més gran del Sistema Solar i l'únic que té anells visibles desde la Terra. Es veu clarament aplanat pels pols a causa de la ràpida rotació. L'atmosfera és d'hidrogen, amb una mica d'heli i metà. És l'únic planeta que té una densitat menor que l'aigua. Si trobessim un oceà prou gran, Saturn suraria. El color groguenc dels núvols té bandes d'altres colors, com Júpiter, però no tant marcades. Prop de l'equador el vent bufa a 500 Km/h. El sistema d'anells li dóna un aspecte molt bonic. En té dos de brillants, A i B, i un més suau, el C. Entre ells hi ha obertures. La més gran és la Divisió de Cassini. Cada anell principal està format per molts anells estrets. La seva composició és dubtosa, però sabem que contenen aigua. Podrien ser icebergs o boles de neu, barrejades amb pols. Al 1850, l'astrònom Edouard Roche estudiava l'efecte de la gravetat dels planetes sobre els seus satèl.lits, i va calcular que, qualsevol matèria situada a menys de 2,44 vegades el radi del planeta, no es prodria aglutinar per formar un cos, i, si ja era un cos, es trencaria. L'anell interior de Saturn, C, és a 1,28 vegades el radi, i l'anell exterior, A, a 2,27. Tots dos són dins del límit de Roche, però el seu origen encara no s'ha determinat. Amb tota la matèria que contenen es podria formar una esfera d'un tamany semblant al de la Lluna.

Urà

És el setè planeta des del Sol i el tercer més gran del Sistema Solar. És també el primer que es va descobrir gràcies al telescopi. L'atmosfera d'Urà està formada per hidrogen, metà i altres hidrocarburs. El metà absorbeix la llum roja, per això reflexa els tons blaus i verds. Urà està inclinat de manera que l'equador fa gairebé angle recte, 98 º, amb la trajectòria de l'òrbita. Això fa que en alguns moments la part més calenta, encarada al Sol, sigui un dels pols. La seva distància al Sol és el doble que la de Saturn. És tan lluny que, des d'Urà, el Sol sembla una estrella més. Això sí, molt més brillant que les altres. Urà, descobert per William Herschel al 1781, és visible sense telescopi. Segur que algú l'havia vist abans, però l'enorme distància el fa brillar poc i moure lent. A més, hi ha més de 5.000 estrelles més brillants que ell. La inclinació sorprenent d'Urà provoca un efecte curiós: el seu camp magnètic s'inclina 60 º en relació a l'eix i la cua té forma de tirabuixó, a causa de la rotació del planeta. Al 1977 es van descobrir els 9 primers anells d'Urà. Al 1986, la visita de la nau Voyager va permetre mesurar i fotografiar els anells, i descobrir-ne dos de nous. Els anells d'Urà són diferents dels de Júpiter i Saturn. El més exterior, Epsilon està format per roques de gel grans i té color gris. Sembla que hi ha també anells o fragments d'anells no gaire amples, d'uns 50 metres.

La lluna

Per a saber més