Evolució dels estudis de podologia a Espanya i creació de l’Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona
L’any 1923, per primer cop, el reglament del Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona inclou la figura del cirurgià callista.
L. Cabanes Profitós, que exerceix la professió a Barcelona, encoratja els cirurgians callistes de la ciutat a col·legiar-se i ser membres actius, per primera vegada, d’aquesta institució professional.
Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, els professionals catalans retornen a la seva vida professional i col·legial. Porten a terme reunions de manera periòdica a la seu oficial del Col·legi, ubicada a la Via Laietana. Comparteixen experiències i ofereixen un servei de consulta a totes aquelles persones interessades a exercir la professió de cirurgià callista.
L’any 1940 es publica Males de los pies: manual práctico del callista, de J. Ramirez Alamilla, practicant i callista. Al pròleg de l’obra l’autor explica que, després d’haver obtingut el títol de practicant, li va ser molt difícil trobar literatura professional per adquirir els coneixements necessaris per esdevenir un especialista en el tractament de les malalties del peu. El contingut de Males de los pies és fruit de les consultes fetes per l’autor a experts en medicina i cirurgia de Barcelona, Madrid, París i Argentina, i de la seva pròpia experiència professional. Durant molts anys, l’obra de J. Ramirez Alamilla és considerada un referent dins la professió. Es va ampliar i reeditar dos cops més, els anys 1955 i el 1970. En aquesta darrera edició es va canviar el títol pel de Manual de quiropodia: males de los pies.
L’any 1942, el Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona publica els seus estatuts i reglament d’acord amb les directrius establertes per Ordre ministerial (OM) el 18 de març del mateix any.
Amb el suport de les autoritats governamentals corresponents, el Col·legi feia seva la missió de vetllar pels interessos professionals dels practicants, orientar i fomentar la seva formació, i fer complir les normes deontològiques dins l’exercici de la professió.
El 1944 finalment els cirurgians callistes aconsegueixen que la seva especialitat tingui representació dins dels òrgans de govern del Col·legi, gràcies al nomenament de L. Escachs Clariana com a primer delegat provincial de la Secció de Podologia, càrrec que ocuparia fins a l’any 1959.
Es continuen produint les reunions periòdiques a la seu del Col·legi —reubicada al carrer Bruc— on professionals com el mateix L. Escachs i L. Cabanes, entre altres, comencen a posar de manifest les condicions precàries en què exerceixen la seva professió, en despatxos que no reunien unes condicions mínimes d’asèpsia, i amb el cobrament d’uns honoraris per sota del que seria desitjable.
Carnet d’identitat del practicant en medicina i cirurgia Leonardo Escachs Clariana, lliurat pel Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Catalunya el 29 de novembre de 1935. © Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona
A l’OM del 26 de novembre de 1945, queden aprovats els Estatutos de las profesiones auxiliares sanitarias y de los colegios oficiales de auxiliares sanitarios. Al Capítol II, Art. 7 d’aquests estatuts, queda establert —per primer cop en un document legislatiu— que el títol de practicant habilita per a l’exercici de la professió de pedicur o cirurgià callista.
Neix a Madrid l’Escuela de Especialidades Médicas, centre privat dirigit per J.M. Ruiz-Galán Martínez, metge que va exercir la professió de practicant entre els anys 1929 i 1942.
L’escola organitzava cursos corresponents a les diferents especialitzacions dels practicants, entre elles les de cirurgià callista. Aquests cursos es feien de manera presencial a la seu del centre —amb classes teòriques i pràctiques— o bé per correspondència, mitjançant les delegacions que la institució tenia al territori espanyol. Es preveia la realització d’un examen final així com l’expedició d’un certificat amb la qualificació i l’obtenció d’un diploma amb caràcter no oficial.
Diploma de l’especialitat de cirurgià callista lliurat per l’Escuela de Especialidades Médicas a Carmen Vilaplana Belda l’11 de maig de 1953. © Museo Histórico de Enfermeria, Fundación José Llopis
Un cop finalitzats els estudis de Practicant en Medicina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, J. Arenas Torras contacta amb el Dr. A. Viladot i Pericé, cirurgià del Servei d’Urgències i del Departament de Cirurgia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, amb el desig d’ampliar els seus coneixements sobre les malalties i deformitats del peu.
Aquesta petició serveix de tret de sortida d’uns cursos de perfeccionament per a practicants que es fan, entre els anys 1951 i 1953, dins la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, responsabilitat del Dr. J. Jiménez Vargas.
Al Curso de Enfermedades de los pies (para practicantes especializados), del qual es van fer un total de tres edicions, hi participaven catedràtics i especialistes vinculats a la universitat, així com practicants especialitzats, entre els quals F. Mañé, P. Vilató, M. Aymamí i el mateix J. Arenas. Els continguts de les lliçons teòriques i practiques, impartides aproximadament en 2 mesos, van anar evolucionant en edicions successives eren i cada vegada més complets. En finalitzar el curs, es lliurava als participants un diploma signat per autoritats de la Universitat de Barcelona, juntament amb una data i un número de registre que li atorgava oficialitat.
J. Jiménez Vargas, catedràtic de Fisiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona, certifica la participació de F. Mañe com a professor als Cursos de Especialización en Enfermedades de los Pies (1951). © Pilar Mocé Izquierdo
Paral·lelament, l’any 1951, a les reunions que tenen lloc al Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona, L. Escachs, L. Cabanes, R. Mir i altres decideixen elaborar el pla de contingut d’un curs de perfeccionament per a especialistes basat en els seus coneixements i experiència professional.
En assabentar-se, mitjançant un anunci publicat a La Vanguardia el 4 d’octubre de 1951, de la realització del Curso de enfermedades de los pies per part de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aquests cirurgians callistes es personen a la Càtedra de Fisiologia per mostrar el seu interès a assistir al curs (convocat per al mes de novembre). Malauradament se’ls informa que ja no queden places.
Aprofitant l’avinentesa, faciliten un programa del curs que tenen intenció de portar a terme al Col·legi. Aquest gest és agraït pels professionals mèdics, que es comprometen a valorar el material. Segons apunts autobiogràfics del mateix L. Escachs, no es va obtenir cap valoració del programa per part dels membres de la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, i no es va rebre invitació per participar en la segona edició del Curso de Enfermedades de los pies, convocada per al període de febrer a maig del 1952.
Reunió dels practicants amb el Dr. S. Vázquez, membre de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, a les instal·lacions del Col·legi. Font: Alemany Bagés J, et al. Podología, historia de una profesión. Barcelona: Index, 1998
Davant aquest fet, des del Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona es decideix convocar, el mateix any 1952, el primer Cursillo Teórico-Práctico para Cirujanos Callistas.
El curs de perfeccionament, dirigit pel Dr. J. Navés —cirurgià ortopèdic del servei del Dr. P. Piulachs—, va comptar amb un total de catorze classes teòriques i pràctiques, impartides per especialistes de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (entre ells, el mateix P. Piulachs, J. Gibert i Queraltó i X. Vilanova i Montiu) i els cirurgians callistes L. Cabanes, L. Escachs i R. Mir.
També l’any 1952, L. Escachs viatja a Suïssa i Alemanya on amplia els seus coneixements sobre petites pròtesis i plantilles, gràcies a la col·laboració amb diversos professionals de la quiropòdia.
Aprofita alhora per recopilar literatura acadèmica d’interès per a la professió i quan torna a territori espanyol demana que es tradueixi per posar aquests continguts a l’abast de tota la comunitat de cirurgians callistes.
Programa oficial del Cursillo Teórico-Práctico para Cirujanos Callistas, que inclou el títol i el contingut de cada sessió, així com el nom del docent responsable. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El Ministeri d’Educació Nacional publica el Decret del 6 de novembre de 1953, pel qual els estudis de les professions auxiliars sanitàries marcades per la Llei de sanitat del 1944 —practicant, infermera i matrona— s’unifiquen en un sol ensenyament: el d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). Es tractava d’ordenar i renovar la metodologia i programes d’aquests estudis per posar-los al nivell dels seus equivalents a altres països.
Aquesta reorganització es va veure influenciada també pel canvi organitzatiu en matèria sanitària que va tenir lloc a escala nacional, després de l’adhesió d’Espanya a l’Organització Mundial de la Salut i la signatura del Reglament Sanitari Internacional, l’any 1951.
El mateix any 1953 arriba a mans de L. Escachs l’obra Chiropody: theory and practice del Dr. Franklin Charlesworth. Atesa la rellevància del seu contingut, L. Escachs demana a l’especialista anglès la seva col·laboració. Un any després, el 1954, fa una estada de dos mesos a la seva clínica, on aprèn noves tècniques que més tard porta a terme a Espanya.
Exemplar del títol Chiropody: theory and practice, disponible al CRAI de la Universitat de Barcelona, que té les signatures de l’autor i de L. Escachs.
El Dr. J. Jiménez Vargas abandona la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona el curs 1954-1955. A partir d’aquest moment, la Càtedra de Patologia Quirúrgica «A», sota la direcció del Dr. R. Arandes Adán, assumeix la realització del Curso de Enfermedades de los pies. Es manté el professorat.
La quarta edició d’aquest curs d’especialització per a practicants té lloc al curs acadèmic 1955-1956. Es va desenvolupar dins el recinte de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, ja que això feia possible que els alumnes poguessin fer més hores de pràctiques. Les dependències corresponents van adquirir la denominació de Escola de Podologia. Clínica Universitària «A» de Patologia Quirúrgica. Prof. D. Ramon Arandes Adan, la qual era inclosa als diplomes oficials que acreditaven la realització del curs.
Es preveia la convalidació del títol per part d’aquelles persones que van fer el curs entre els anys 1951 i 1953, previ abonament de 100 pessetes. En aquesta quarta edició, els professionals L. Escachs, L. Cabanes, entre altres, finalment van poder fer aquest curs d’especialització.
Intervenció del Dr. R. Arandes Adán al I Congrés Nacional de Podologia (1959). © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El mateix any 1955, R. Arandes i A. Viladot publiquen l’obra Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie. Al pròleg, els autors descriuen la missió de l’Escola de Podologia: «desenvolupar periòdicament cursos d’especialització relacionats amb les patologies dels peus, i contribuir a la investigació fomentant la publicació de treballs científics dins aquesta especialitat».
Amb data 10 de gener de 1956, es publica l’OM del 23 de desembre de 1955 per la qual es crea de manera oficial l’Escola de Podologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Dins aquesta ordre ministerial es corrobora la missió establerta per R. Arandes i A. Viladot, i es concreta que:
- L’Escola de Podologia dependrà de la Càtedra de Patologia Quirúrgica «A» de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. El director de l’Escola serà el responsable d’aquesta càtedra. Els cursos es portaran a terme dins les dependències que aquesta càtedra té a la seva Facultat i amb el material de què disposa.
- Serà requisit indispensable disposar del títol de practicant o ATS.
- Es preveu la realització de classes teòriques i pràctiques durant un any acadèmic, i per superar el curs serà necessari superar dues proves finals.
- Un cop superat, es lliurarà un diploma expedit pel Rectorat de la Universitat de Barcelona.
Amb l’objectiu d’obrir posteriorment la seva pròpia escola per a cirurgians callistes, el 1956 L. Escachs crea un departament de podologia a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu. Ara bé, el seu nomenament oficial com a encarregat d’aquest departament no va ser efectiu fins a l’any 1958. Segons explica ell mateix, atén els pacients i elabora les pròtesis de manera gratuïta durant un període de 2 anys.
L. Escachs va exercir com a cirurgià callista, dins aquest dispensari, fins a l’any 1968.
També l’any 1956, Carlos Marti Raso, fundador de l’Escuela Marty (Madrid), publica El pedicuro moderno. Aquest títol formava part dels materials d’un curs per correspondència que permetia als practicants i ATS aconseguir el diploma de pedicur de la seva escola.
Un any després de la regulació de l’Escola de Podologia, l’any 1957, els professionals espanyols, representats per M. Aymamí i F. Mañé, van ser convidats per primer cop a
participar en la reunió que la Federació Internacional de Podòlegs (FIP), convocava a París. En aquesta reunió, la FIP acorda reprendre tasques aturades amb motiu de la II Guerra Mundial, com ara la realització de congressos internacionals.
L. Escachs és nomenat delegat nacional de Podologia l’any 1959, càrrec que ocuparia fins al 1966. L’especialitat de podologia va ser la primera de la carrera de practicant que va tenir una delegació nacional al Consell Nacional d’Auxiliars Sanitaris (Secció de Practicants i Ajudants Tècnics Sanitaris). L. Escachs abandonaria així la delegació provincial, que inicialment passaria a mans de L. Cabanes.
Font: Clínica auxiliar: boletín de estudios e información del Colegio Oficial de Practicantes en Medicina y Cirugía de Barcelona. 1959; (71), p. 5
Seguint les pautes establertes dos anys enrere, la FIP organitza el març de 1959 el I Congrés Internacional de Podologia. Membres del professorat de l’Escola de Podologia i L. Escachs, com a delegat nacional, participen en aquest esdeveniment.
Posant fi a quatre anys en què van treballar de manera independent, l‘Agrupació de Podòlegs de Barcelona i l’Escola de Podologia comencen a convocar esdeveniments en què treballen de manera conjunta: és un exemple el Ciclo de Conferencias de Podología, que va tenir lloc al maig-juny de 1959 a la seu del Col·legi Provincial d’Auxiliars Sanitaris de Barcelona, en què participen el Dr. R. Arandes i el Dr. A. Viladot, com a representants de l’Escola.
Resum dels actes i acords presos al I Congrés Internacional de Podologia (1959).© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Sis mesos després de la realització del I Congrés Internacional, la Delegació Nacional de Podologia organitza el I Congrés Nacional de Podologia. En el marc d’aquest esdeveniment professional, els podòlegs reivindiquen el reconeixement de la seva professió dins els col·legis oficials d’ATS establint una definició clara i concreta de les seves funcions i elaborant un cens nacional. Per altra banda, aborden la necessitat de fixar un programa d’estudis únic per a les escoles i tenir cura de la situació legal dels professionals davant els títols expedits per l’Escola de Podologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Portada del programa d'actes del I Congrés Nacional de Podologia, celebrat entre els dies 14 i 17 de novembre de 1959. © Museo Histórico de Enfermeria, Fundación José Llopis
Sota la direcció de L. Escachs neix, el gener de 1961, la Revista Nacional de Podología, òrgan oficial de la Delegació Nacional de Podologia, que té una periodicitat trimestral. La finalitat d’aquesta publicació era posar en contacte els professionals de la podologia i divulgar materials de caràcter científic.
L’èxit del I Congrés Nacional de Podologia va fer palesa la necessitat que fos reconeguda l’especialitat de podologia dins les escoles d’ATS. Després del Congrés, eren freqüents les reunions que L. Escachs i els professionals catalans mantenien a Madrid amb professionals provinents de les diferents delegacions provincials. En nombroses ocasions, aquest grup tractà d’entrevistar-se amb J. Rubio García-Mina, ministre d’Educació i Ciència, sense èxit. Finalment el 1961, els rep en audiència T. Fernández-Miranda, director general d’Universitats. Entenent la seva demanda, proposa als professionals la redacció d’un projecte de decret, que més tard ell mateix faria arribar a la Comissió d’Estudis d’ATS.
El projecte, redactat per M. Aymamí i L. Escachs en col·laboració amb altres professionals com ara J. Pérez-Lázaro, veu finalment la llum amb la publicació del
Decret 727/1962, del 29 de març, on es reconeix i reglamenta l’especialitat de podologia per a practicants i ajudants tècnics sanitaris.
El camp d’actuació del podòleg preveu el tractament de les afeccions i deformitats del peu, i limita la seva actuació terapèutica exclusivament a les manipulacions que corresponen a la «cirurgia menor».
La denominació de cirurgià callista emprada fins al moment és substituïda de manera oficial per la de podòleg, acceptada majoritàriament als països en què s’exerceix la professió i més en consonància amb l’amplitud d’atribucions de l’especialitat, que també adopta oficialment el nom de podologia.
L’especialitat comprenia la realització de dos cursos, d’una durada de vuit mesos cadascun, i l’assoliment de coneixements mitjançant un examen teòric i un altre de pràctic. Superades aquestes proves, l’alumne obtenia un diploma de podòleg expedit pel Ministeri d’Educació Nacional, que el facultava per tractar els pacients amb plena autonomia. Podien cursar l’especialitat les persones en possessió del títol de practicant o ATS. El Decret també preveia l’homologació del títol per part d’aquells podòlegs que poguessin acreditar l’exercici de la professió. Els passos a seguir per obtenir aquesta homologació eren diferents, en funció de si el podòleg disposava de gabinet obert al públic o no en el moment de fer la sol·licitud. El programa de l’especialitat va ser aprovat per OM el juliol de 1962. Segons L. Escachs, la proposta que ell va redactar conjuntament amb altres professionals va ser desestimada pel Ministeri d’Educació Nacional, el qual va redactar el pla d’estudis prenent com a punts de referència un llibre de pedicura argentí i les orientacions d’un metge de Madrid.
Tots els centres hospitalaris amb departament de podologia i instal·lacions i personal suficient per a la realització de les pràctiques podien sol·licitar la creació d’una escola de podòlegs. El Reglament de les Escoles de Podòlegs, publicat el 20 de desembre de 1963, dona directrius més precises respecte als espais, professorat i funcionament intern d’aquests nous centres educatius. Destaquen:
- Les instal·lacions de l’escola han de ser independents a la resta de serveis del recinte hospitalari i han de comprendre aules per a la realització de classes teòriques i conferències, una sala d’espera per a la recepció de pacients, una secció de recuperació funcional i gimnàstica, un taller de pròtesis, un departament d’exploració, una sala de guix, un gabinet de cirurgia i despatxos per al personal.
- Un metge ha de ser el director de l’escola i el responsable de l’ensenyament teòric mèdic, mentre que un podòleg, amb el càrrec de sotsdirector, s’haurà d’encarregar de l’ensenyament teòric podològic.
- Tots els ingressos es consideren fons assignats al funcionament de la mateixa escola.
Sala d’espera per a pacients del dispensari de podologia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (1968)© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El 19 de desembre de 1966, el Ministeri d’Indústria i la Direcció General de Política Interior, reconeixen oficialment l’Agrupació de Podòlegs d’Espanya. Als estatuts de l’Agrupació, publicats el 1967, s’exposen els seus principals objectius: difondre l’especialitat de podologia, establir aliances amb altres associacions nacionals i internacionals, organitzar trobades professionals, fomentar la producció de literatura professional sobre la matèria i promoure processos d’innovació.
L’1 de setembre de 1968 s’inicien, al recinte de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, les obres de condicionament de l’Escola de Podologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. D’acord amb les directrius establertes pel Decret 727/1962, l’Escola —que es va situar a la tercera planta del pavelló que corresponia a la Càtedra de Patologia Quirúrgica «A»— havia de disposar d’aules on impartir les classes (tant teòriques com pràctiques) i un dispensari per a l’atenció ambulatòria dels pacients.
Aquestes obres van comportar una gran despesa econòmica, que va ser assumida pels professionals membres de l’Escola, els quals van tenir el suport de futurs estudiants, laboratoris i cases comercials de l’àmbit del calçat.
Sala d’exploració del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Taller de pròtesis del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Consultori-despatx del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Per OM del 29 de març de 1968 es crea, a petició de la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid, l’Escola de Podologia per a Ajudants Tècnics Sanitaris adscrita a la mateixa Facultat.
La inauguració oficial de l’anomenada Escola de Podologia de Madrid va tenir lloc sis mesos després, el 27 de setembre de 1968.
Visita del Dr. A. Viladot a les instal·lacions de l’Escola de Podologia de Madrid.
Font: Urien Blázquez, Tomás. Podología : historia : historia de la podología antigua y moderna.
Madrid: l'autor; 2007
El curs acadèmic 1968-1969, iniciat oficialment el 10 d’abril de 1969, van tenir un total de 48 inscripcions: 34 homes i 14 dones.
A les 12 h del 10 de gener de 1970 té lloc al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona la inauguració oficial de l’Escola de Podòlegs de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Un mes més tard, i seguint també les directrius establertes pel Decret 727/1962, s’estableix l’organigrama oficial de l’Escola i són nomenats el Dr. R. Arandes com a director de l’Escola i L. Escachs com a sotsdirector i responsable del contingut teòric podològic. Els dos responsables van portar a terme la selecció del professorat.
Entrada del dispensari de podologia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona.© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
La Llei general d’educació de 1970, impulsada pel ministre d’Educació J.L. Villar Palasí, va suposar una reforma integral del sistema educatiu nacional. Els trets més destacats d’aquesta nova legislació van ser la instauració de l’ensenyament obligatori fins als 14 anys, mitjançant la realització de l’Educació General Bàsica (EGB) i la creació dels dos nivells d’ensenyament secundari: Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i Formació Professional (FP).
Pel que fa a l’entorn universitari, es va preveure la creació d’escoles tècniques superiors o escoles universitàries, responsables de la impartició d’estudis de primer cicle, amb una durada màxima de tres anys.
Tenint present la naturalesa dels ensenyaments impartits a les escoles d’ajudants tècnics sanitaris, el Reial decret 2128/1977, estableix que passin a ser escoles universitàries i adoptin la denominació oficial d’escoles universitàries d’infermeria.
Esquema que resumeix l’adaptació dels estudis de Medicina a les directrius establertes per la nova Llei d’educació publicada el 6 d’agost de 1970. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
La promulgació d’ambdós decrets, juntament amb l’experiència i maduresa adquirides des de la creació de les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid el 1968, encoratja els professionals de la podologia a lluitar per aconseguir més autonomia dins l’àmbit universitari mitjançant la creació d’una escola universitària pròpia. Amb data 13 d’abril de 1978 aquestes dues escoles, en col·laboració amb l’Agrupació Espanyola de Podòlegs, fan arribar al Ministeri d’Educació i Ciència una petició per transformar l’especialitat de podologia en carrera universitària. El Ministeri concedeix la seva demanda el 12 de desembre de 1980, mitjançant la publicació del Decret 2966/1980 que estableix que els estudis de podologia es desenvoluparan dins l’educació sanitària mitjançant escoles universitàries creades a aquest efecte. Malauradament, i després d’un recurs contenciós administratiu interposat pel Consell General de Col·legis Oficials d’Ajudants Tècnics Sanitaris i Diplomats en Infermeria, en què s’al·legava un defecte de forma en la sol·licitud, el decret és derogat i els estudis de podologia queden inclosos dins l’oferta acadèmica de les escoles universitàries d’infermeria.
La promulgació d’ambdós decrets, juntament amb l’experiència i maduresa adquirides des de la creació de les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid el 1968, encoratja els professionals de la podologia a lluitar per aconseguir més autonomia dins l’àmbit universitari mitjançant la creació d’una escola universitària pròpia. Amb data 13 d’abril de 1978 aquestes dues escoles, en col·laboració amb l’Agrupació Espanyola de Podòlegs, fan arribar al Ministeri d’Educació i Ciència una petició per transformar l’especialitat de podologia en carrera universitària. El Ministeri concedeix la seva demanda el 12 de desembre de 1980, mitjançant la publicació del Decret 2966/1980 que estableix que els estudis de podologia es desenvoluparan dins l’educació sanitària mitjançant escoles universitàries creades a aquest efecte. Malauradament, i després d’un recurs contenciós administratiu interposat pel Consell General de Col·legis Oficials d’Ajudants Tècnics Sanitaris i Diplomats en Infermeria, en què s’al·legava un defecte de forma en la sol·licitud, el decret és derogat i els estudis de podologia queden inclosos dins l’oferta acadèmica de les escoles universitàries d’infermeria.
Dins el mateix període i a causa de necessitats d’espai, la Junta Rectora de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, juntament amb el Deganat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, decideix suspendre les classes teòriques que es fan dins el seu recinte hospitalari. Això inclou la docència portada a terme per l’Escola de Podòlegs. Per a la impartició de les classes teòriques i pràctiques van ser habilitades unes dependències al soterrani de la Facultat de Medicina, que més tard serien traslladades a les golfes del mateix edifici. La direcció de l’Hospital, però, va permetre que el dispensari continués en funcionament dins el recinte hospitalari.
Aulari i Pavelló de Govern del Campus Bellvitge als anys noranta. Font: L'Hospital de Bellvitge : 25 anys, 1972/1997. L'Hospitalet de Llobregat: Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge: Focal; 1997. p. [73]
Les necessitats d’espai de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona van propiciar també l’establiment, l’any 1980, d’un acord entre la Facultat i l’Hospital Prínceps d’Espanya, per iniciar, a les dependències que tenia l’hospital a l’Hospitalet de Llobregat, la docència dels tres darrers cursos de la llicenciatura de Medicina i Cirurgia.
El nucli de l’activitat docent, iniciada al mes d’octubre de 1980, tindria lloc al Pavelló de Govern, destinat inicialment a oficines administratives, on es van construir set aules docents amb una capacitat de cinquanta alumnes per aula.
Tres anys més tard un altre acord, en aquest cas signat entre la Universitat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, va permetre el trasllat de l’Escola de Podòlegs al recinte hospitalari de la Ciutat Sanitària Prínceps d’Espanya. El trasllat, a la segona planta del Pavelló de Govern, va ser efectiu el curs 1984-1985. També l'any 1984 el Dr. R. Arandes presenta la dimissió com a director de l’Escola, càrrec que seria assumit per V. Novel Martí.
Durant els tres anys següents, l’Escola de Podòlegs de la Universitat de Barcelona funciona amb normalitat, fins que el 1987 es publica el Reial decret 992/1987, pel qual es regula l’obtenció del títol d’infermer especialista, on queda exclosa l’especialitat de podologia. Aquest fet va provocar una situació d’inseguretat jurídica, tant per als alumnes que cursaven l’especialitat en aquells moments com per a les promocions futures, atès que l’especialitat quedava fora de l’estructura universitària.
Davant d’aquesta circumstància, les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid, el Consell General d’Ajudants Tècnics Sanitaris i la Federació Espanyola de Podòlegs van treballar de manera conjunta per aconseguir l’establiment del títol de Diplomat en Podologia. Es creà un grup de treball per a la confecció del pla d’estudis de la diplomatura que incloïa membres de les quatre institucions. Per part de l’Escola de Podòlegs de la Universitat de Barcelona van participar en aquest projecte J.M. Albiol Ferrer, T. Céspedes Céspedes, R. Cuevas Gómez, A. Dorca Coll, E. Giralt de Veciana i V. Novel Martí.
Acte oficial d’inauguració del curs acadèmic 1983-1984 i de la Clínica Podològica. A la part esquerra de la taula, V. Novel Martí, directora de l’Escola de Podologia. Font: Font: Alemany Bagés J, et al. Podología, historia de una profesión. Barcelona: Index, 1998
Un cop elaborat i acordat el pla d’estudis, va ser enviat al Ministeri d’Educació i Ciència, el qual va atendre les competències específiques dels podòlegs i les demandes d’aquest col·lectiu i va publicar, el juny de 1988, el Reial decret 649/1988 pel qual es transformen els estudis de Podologia en primer cicle universitari.
Aquest decret, seguint la Llei 11/1983 de reforma universitària, estableix les directrius generals i el pla d’estudis de l’ensenyament que permetrà obtenir el títol de Diplomat en Podologia. El mateix decret, en una disposició addicional, autoritza l’Escola Universitària d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat Complutense de Madrid a assumir la docència de la diplomatura en Podologia.
En el cas de la Universitat de Barcelona, la Junta de Govern de la Universitat autoritzà la posada en marxa de l’ensenyament de Podologia el 23 de setembre de 1988, que va quedar integrat dins l’Escola d’Infermeria, concretament en el Departament d’Infermeria Medicoquirúrgica.
La creació de la nova titulació va obligar l’Escola Universitària de Podologia a contractar professionals capdavanters en l’aplicació de noves tècniques quirúrgiques i a establir noves relacions amb empreses del sector. L’objectiu de l’Escola era crear un nou model d’aprenentatge més orientat al sector podològic professional. Pel que fa a la Clínica Podològica Universitària, i amb la finalitat d’establir criteris per gestionar-la, el 1990 es crea la Fundació Josep Finestres, entitat de caràcter privat vinculada a la Universitat de Barcelona.
Situats al Campus Bellvitge, els hospitals Odontològic i Podològic de la UB ―gestionats per la Fundació Josep Finestres― són dos centres únics a Catalunya en els sectors de la salut bucodental i podològica respectivament.
Mitjançant la Resolució del 11 març de 1991, la Universitat de Barcelona homologa els estudis de podologia i queda establert de manera definitiva el seu pla d’estudis. L’Escola Universitària de Podologia és el centre responsable de la seva impartició.
El mateix any, el Decret 1891/1991 amplia les competències del podòleg i dona autorització per fer ús dels raigs X amb la finalitat de fer diagnòstics podològics.
La convalidació de l’especialitat de Podologia i l’obtenció del títol de diplomat per part dels ajudants tècnics sanitaris es regula a partir de l’OM del 25 de novembre de 1992, on queda establert que obtindran el títol universitari aquelles persones que aportin un currículum acadèmic i professional dins l’àmbit de la podologia, currículum que serà avaluat per una comissió acadèmica establerta per a aquest fet. En cas de no obtenir una valoració positiva per part d’aquesta comissió, l’aspirant haurà de presentar a l’escola universitària responsable de la impartició de l’ensenyament de Podologia un treball acadèmic desenvolupat al voltant d’un tema relacionat amb aquesta disciplina.
Era requisit indispensable tenir el títol de COU i haver superat les proves d’accés a la Universitat. També es preveia l’homologació per a aquelles persones que ja tenien la diplomatura d’Infermeria o bé podien demostrar la seva experiència professional per un període superior als deu anys.
Membres de l’equip d’assistència podològica que va participar en els Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona de 1992. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Cal destacar també que l’any 1992 la integració de la podologia dins els serveis mèdics dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona ‘92, va permetre la consolidació de l’especialitat dins l’àmbit acadèmic i sociosanitari.
Docents i alumnes de la diplomatura de Podologia a la Universitat de Barcelona van formar part d’un equip d’assistència podològica per a esportistes, membres del Comitè Olímpic Nacional i membres del Comitè Olímpic Internacional (COI), que en total va tractar més 500 pacients.
Durant els anys noranta i inicis dels dos mil, l’ensenyament de Podologia va continuar evolucionant:
2001
1997-2006
1996
1991
Es crea a la Universitat de Barcelona el Departament de Podologia, primer departament independent a escala nacional.
S’incorpora la diplomatura de Podologia dins l’oferta formativa de diverses universitats públiques i privades d’àmbit espanyol, com ara la Universitat de València (2002).
La Universitat de Barcelona va iniciar el primer títol de postgrau dedicat a la cirurgia podològica. L’oferta de postgraus es va anar ampliant posteriorment a altres universitats espanyoles.
A la Universitat de Barcelona es va posar en marxa el primer títol de Màster en Podologia Quirúrgica.
1999
va tenir el suport del Consell General de Podòlegs i els col·legis professionals autonòmics, així com diverses associacions internacionals.
La Declaració de la Sorbona (1998) i la Declaració de Bolonya (1999) van ser el punt inicial d’un procés de convergència d’àmbit europeu pel que fa a la educació universitària. Amb la instauració de l’espai europeu d’educació superior (EEES) es condiciona els estats membres de la Comunitat Europea a adaptar el seu sistema de titulacions universitàries sota un nou model comú, que faciliti la lliure circulació d’estudiants, professorat i titulars. L’aparició d’aquest nou escenari formatiu va suposar una oportunitat per a l’àmbit de la podologia, que desitjava des de feia temps el reconeixement de la disciplina com una titulació de grau, amb accés a un grau de màster i/o doctorat. Però alhora es tractava d’un gran repte, ja que la podologia no gaudeix del mateix reconeixement universitari a tots els estats membres.
Per aconseguir una harmonització dels estudis de podologia a escala europea, l’Associació Europea de Podòlegs estableix la durada mínima dels estudis de podologia en quatre anys.
2005
2003
El Reial decret 55/2005 publicat el mes de gener pel Ministeri d’Educació i Ciència estableix l’estructura dels ensenyaments universitaris i regula els estudis universitaris oficials de grau.
L’Agencia Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació (ANECA) posà en marxa el Programa de Convergència Europea amb l’objectiu de promoure la reflexió respecte a un model educatiu universitari més modern i que tingui com a punt de referència l’EEES.
El juliol de 2005, ANECA aprova el pla d’estudis presentat el 2003 i es publica el Libro Blanco del Título de Grado en Podología.
Dins el marc d’aquest programa, es presenta un pla d’estudis per al futur grau de Podologia. Coordinat per la Universitat de Barcelona, al projecte hi van participar totes les universitats espanyoles on s’impartia la diplomatura de Podologia , i
09/09/2009
S’inicien les classes del grau de Podologia a la Universitat de Barcelona.
CRAI Biblioteca del Campus BellvitgeCentre de Recursos per a l'Aprenentatge i la InvestigacióUniversitat de Barcelona
Octubre 2019
Evolució del estudis de podologia a Espanya
campusdebellvitge
Created on May 27, 2019
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
The Power of Roadmap
View
Simulation: How to Act Against Bullying
View
Artificial Intelligence in Corporate Environments
View
Internal Guidelines for Artificial Intelligence Use
View
Interactive Onboarding Guide
View
Word Search
View
Sorting Cards
Explore all templates
Transcript
Evolució dels estudis de podologia a Espanya i creació de l’Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona
L’any 1923, per primer cop, el reglament del Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona inclou la figura del cirurgià callista. L. Cabanes Profitós, que exerceix la professió a Barcelona, encoratja els cirurgians callistes de la ciutat a col·legiar-se i ser membres actius, per primera vegada, d’aquesta institució professional.
Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, els professionals catalans retornen a la seva vida professional i col·legial. Porten a terme reunions de manera periòdica a la seu oficial del Col·legi, ubicada a la Via Laietana. Comparteixen experiències i ofereixen un servei de consulta a totes aquelles persones interessades a exercir la professió de cirurgià callista.
L’any 1940 es publica Males de los pies: manual práctico del callista, de J. Ramirez Alamilla, practicant i callista. Al pròleg de l’obra l’autor explica que, després d’haver obtingut el títol de practicant, li va ser molt difícil trobar literatura professional per adquirir els coneixements necessaris per esdevenir un especialista en el tractament de les malalties del peu. El contingut de Males de los pies és fruit de les consultes fetes per l’autor a experts en medicina i cirurgia de Barcelona, Madrid, París i Argentina, i de la seva pròpia experiència professional. Durant molts anys, l’obra de J. Ramirez Alamilla és considerada un referent dins la professió. Es va ampliar i reeditar dos cops més, els anys 1955 i el 1970. En aquesta darrera edició es va canviar el títol pel de Manual de quiropodia: males de los pies.
L’any 1942, el Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona publica els seus estatuts i reglament d’acord amb les directrius establertes per Ordre ministerial (OM) el 18 de març del mateix any. Amb el suport de les autoritats governamentals corresponents, el Col·legi feia seva la missió de vetllar pels interessos professionals dels practicants, orientar i fomentar la seva formació, i fer complir les normes deontològiques dins l’exercici de la professió.
El 1944 finalment els cirurgians callistes aconsegueixen que la seva especialitat tingui representació dins dels òrgans de govern del Col·legi, gràcies al nomenament de L. Escachs Clariana com a primer delegat provincial de la Secció de Podologia, càrrec que ocuparia fins a l’any 1959. Es continuen produint les reunions periòdiques a la seu del Col·legi —reubicada al carrer Bruc— on professionals com el mateix L. Escachs i L. Cabanes, entre altres, comencen a posar de manifest les condicions precàries en què exerceixen la seva professió, en despatxos que no reunien unes condicions mínimes d’asèpsia, i amb el cobrament d’uns honoraris per sota del que seria desitjable.
Carnet d’identitat del practicant en medicina i cirurgia Leonardo Escachs Clariana, lliurat pel Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Catalunya el 29 de novembre de 1935. © Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona
A l’OM del 26 de novembre de 1945, queden aprovats els Estatutos de las profesiones auxiliares sanitarias y de los colegios oficiales de auxiliares sanitarios. Al Capítol II, Art. 7 d’aquests estatuts, queda establert —per primer cop en un document legislatiu— que el títol de practicant habilita per a l’exercici de la professió de pedicur o cirurgià callista.
Neix a Madrid l’Escuela de Especialidades Médicas, centre privat dirigit per J.M. Ruiz-Galán Martínez, metge que va exercir la professió de practicant entre els anys 1929 i 1942. L’escola organitzava cursos corresponents a les diferents especialitzacions dels practicants, entre elles les de cirurgià callista. Aquests cursos es feien de manera presencial a la seu del centre —amb classes teòriques i pràctiques— o bé per correspondència, mitjançant les delegacions que la institució tenia al territori espanyol. Es preveia la realització d’un examen final així com l’expedició d’un certificat amb la qualificació i l’obtenció d’un diploma amb caràcter no oficial.
Diploma de l’especialitat de cirurgià callista lliurat per l’Escuela de Especialidades Médicas a Carmen Vilaplana Belda l’11 de maig de 1953. © Museo Histórico de Enfermeria, Fundación José Llopis
Un cop finalitzats els estudis de Practicant en Medicina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, J. Arenas Torras contacta amb el Dr. A. Viladot i Pericé, cirurgià del Servei d’Urgències i del Departament de Cirurgia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, amb el desig d’ampliar els seus coneixements sobre les malalties i deformitats del peu.
Aquesta petició serveix de tret de sortida d’uns cursos de perfeccionament per a practicants que es fan, entre els anys 1951 i 1953, dins la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, responsabilitat del Dr. J. Jiménez Vargas.
Al Curso de Enfermedades de los pies (para practicantes especializados), del qual es van fer un total de tres edicions, hi participaven catedràtics i especialistes vinculats a la universitat, així com practicants especialitzats, entre els quals F. Mañé, P. Vilató, M. Aymamí i el mateix J. Arenas. Els continguts de les lliçons teòriques i practiques, impartides aproximadament en 2 mesos, van anar evolucionant en edicions successives eren i cada vegada més complets. En finalitzar el curs, es lliurava als participants un diploma signat per autoritats de la Universitat de Barcelona, juntament amb una data i un número de registre que li atorgava oficialitat.
J. Jiménez Vargas, catedràtic de Fisiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona, certifica la participació de F. Mañe com a professor als Cursos de Especialización en Enfermedades de los Pies (1951). © Pilar Mocé Izquierdo
Paral·lelament, l’any 1951, a les reunions que tenen lloc al Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona, L. Escachs, L. Cabanes, R. Mir i altres decideixen elaborar el pla de contingut d’un curs de perfeccionament per a especialistes basat en els seus coneixements i experiència professional.
En assabentar-se, mitjançant un anunci publicat a La Vanguardia el 4 d’octubre de 1951, de la realització del Curso de enfermedades de los pies per part de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aquests cirurgians callistes es personen a la Càtedra de Fisiologia per mostrar el seu interès a assistir al curs (convocat per al mes de novembre). Malauradament se’ls informa que ja no queden places. Aprofitant l’avinentesa, faciliten un programa del curs que tenen intenció de portar a terme al Col·legi. Aquest gest és agraït pels professionals mèdics, que es comprometen a valorar el material. Segons apunts autobiogràfics del mateix L. Escachs, no es va obtenir cap valoració del programa per part dels membres de la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, i no es va rebre invitació per participar en la segona edició del Curso de Enfermedades de los pies, convocada per al període de febrer a maig del 1952.
Reunió dels practicants amb el Dr. S. Vázquez, membre de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, a les instal·lacions del Col·legi. Font: Alemany Bagés J, et al. Podología, historia de una profesión. Barcelona: Index, 1998
Davant aquest fet, des del Col·legi Oficial de Practicants en Medicina i Cirurgia de Barcelona es decideix convocar, el mateix any 1952, el primer Cursillo Teórico-Práctico para Cirujanos Callistas. El curs de perfeccionament, dirigit pel Dr. J. Navés —cirurgià ortopèdic del servei del Dr. P. Piulachs—, va comptar amb un total de catorze classes teòriques i pràctiques, impartides per especialistes de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (entre ells, el mateix P. Piulachs, J. Gibert i Queraltó i X. Vilanova i Montiu) i els cirurgians callistes L. Cabanes, L. Escachs i R. Mir.
També l’any 1952, L. Escachs viatja a Suïssa i Alemanya on amplia els seus coneixements sobre petites pròtesis i plantilles, gràcies a la col·laboració amb diversos professionals de la quiropòdia. Aprofita alhora per recopilar literatura acadèmica d’interès per a la professió i quan torna a territori espanyol demana que es tradueixi per posar aquests continguts a l’abast de tota la comunitat de cirurgians callistes.
Programa oficial del Cursillo Teórico-Práctico para Cirujanos Callistas, que inclou el títol i el contingut de cada sessió, així com el nom del docent responsable. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El Ministeri d’Educació Nacional publica el Decret del 6 de novembre de 1953, pel qual els estudis de les professions auxiliars sanitàries marcades per la Llei de sanitat del 1944 —practicant, infermera i matrona— s’unifiquen en un sol ensenyament: el d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). Es tractava d’ordenar i renovar la metodologia i programes d’aquests estudis per posar-los al nivell dels seus equivalents a altres països.
Aquesta reorganització es va veure influenciada també pel canvi organitzatiu en matèria sanitària que va tenir lloc a escala nacional, després de l’adhesió d’Espanya a l’Organització Mundial de la Salut i la signatura del Reglament Sanitari Internacional, l’any 1951.
El mateix any 1953 arriba a mans de L. Escachs l’obra Chiropody: theory and practice del Dr. Franklin Charlesworth. Atesa la rellevància del seu contingut, L. Escachs demana a l’especialista anglès la seva col·laboració. Un any després, el 1954, fa una estada de dos mesos a la seva clínica, on aprèn noves tècniques que més tard porta a terme a Espanya.
Exemplar del títol Chiropody: theory and practice, disponible al CRAI de la Universitat de Barcelona, que té les signatures de l’autor i de L. Escachs.
El Dr. J. Jiménez Vargas abandona la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Barcelona el curs 1954-1955. A partir d’aquest moment, la Càtedra de Patologia Quirúrgica «A», sota la direcció del Dr. R. Arandes Adán, assumeix la realització del Curso de Enfermedades de los pies. Es manté el professorat.
La quarta edició d’aquest curs d’especialització per a practicants té lloc al curs acadèmic 1955-1956. Es va desenvolupar dins el recinte de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, ja que això feia possible que els alumnes poguessin fer més hores de pràctiques. Les dependències corresponents van adquirir la denominació de Escola de Podologia. Clínica Universitària «A» de Patologia Quirúrgica. Prof. D. Ramon Arandes Adan, la qual era inclosa als diplomes oficials que acreditaven la realització del curs.
Es preveia la convalidació del títol per part d’aquelles persones que van fer el curs entre els anys 1951 i 1953, previ abonament de 100 pessetes. En aquesta quarta edició, els professionals L. Escachs, L. Cabanes, entre altres, finalment van poder fer aquest curs d’especialització.
Intervenció del Dr. R. Arandes Adán al I Congrés Nacional de Podologia (1959). © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El mateix any 1955, R. Arandes i A. Viladot publiquen l’obra Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie. Al pròleg, els autors descriuen la missió de l’Escola de Podologia: «desenvolupar periòdicament cursos d’especialització relacionats amb les patologies dels peus, i contribuir a la investigació fomentant la publicació de treballs científics dins aquesta especialitat».
Amb data 10 de gener de 1956, es publica l’OM del 23 de desembre de 1955 per la qual es crea de manera oficial l’Escola de Podologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Dins aquesta ordre ministerial es corrobora la missió establerta per R. Arandes i A. Viladot, i es concreta que:
Amb l’objectiu d’obrir posteriorment la seva pròpia escola per a cirurgians callistes, el 1956 L. Escachs crea un departament de podologia a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu. Ara bé, el seu nomenament oficial com a encarregat d’aquest departament no va ser efectiu fins a l’any 1958. Segons explica ell mateix, atén els pacients i elabora les pròtesis de manera gratuïta durant un període de 2 anys. L. Escachs va exercir com a cirurgià callista, dins aquest dispensari, fins a l’any 1968.
També l’any 1956, Carlos Marti Raso, fundador de l’Escuela Marty (Madrid), publica El pedicuro moderno. Aquest títol formava part dels materials d’un curs per correspondència que permetia als practicants i ATS aconseguir el diploma de pedicur de la seva escola.
Un any després de la regulació de l’Escola de Podologia, l’any 1957, els professionals espanyols, representats per M. Aymamí i F. Mañé, van ser convidats per primer cop a
participar en la reunió que la Federació Internacional de Podòlegs (FIP), convocava a París. En aquesta reunió, la FIP acorda reprendre tasques aturades amb motiu de la II Guerra Mundial, com ara la realització de congressos internacionals.
L. Escachs és nomenat delegat nacional de Podologia l’any 1959, càrrec que ocuparia fins al 1966. L’especialitat de podologia va ser la primera de la carrera de practicant que va tenir una delegació nacional al Consell Nacional d’Auxiliars Sanitaris (Secció de Practicants i Ajudants Tècnics Sanitaris). L. Escachs abandonaria així la delegació provincial, que inicialment passaria a mans de L. Cabanes.
Font: Clínica auxiliar: boletín de estudios e información del Colegio Oficial de Practicantes en Medicina y Cirugía de Barcelona. 1959; (71), p. 5
Seguint les pautes establertes dos anys enrere, la FIP organitza el març de 1959 el I Congrés Internacional de Podologia. Membres del professorat de l’Escola de Podologia i L. Escachs, com a delegat nacional, participen en aquest esdeveniment.
Posant fi a quatre anys en què van treballar de manera independent, l‘Agrupació de Podòlegs de Barcelona i l’Escola de Podologia comencen a convocar esdeveniments en què treballen de manera conjunta: és un exemple el Ciclo de Conferencias de Podología, que va tenir lloc al maig-juny de 1959 a la seu del Col·legi Provincial d’Auxiliars Sanitaris de Barcelona, en què participen el Dr. R. Arandes i el Dr. A. Viladot, com a representants de l’Escola.
Resum dels actes i acords presos al I Congrés Internacional de Podologia (1959).© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Sis mesos després de la realització del I Congrés Internacional, la Delegació Nacional de Podologia organitza el I Congrés Nacional de Podologia. En el marc d’aquest esdeveniment professional, els podòlegs reivindiquen el reconeixement de la seva professió dins els col·legis oficials d’ATS establint una definició clara i concreta de les seves funcions i elaborant un cens nacional. Per altra banda, aborden la necessitat de fixar un programa d’estudis únic per a les escoles i tenir cura de la situació legal dels professionals davant els títols expedits per l’Escola de Podologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Portada del programa d'actes del I Congrés Nacional de Podologia, celebrat entre els dies 14 i 17 de novembre de 1959. © Museo Histórico de Enfermeria, Fundación José Llopis
Sota la direcció de L. Escachs neix, el gener de 1961, la Revista Nacional de Podología, òrgan oficial de la Delegació Nacional de Podologia, que té una periodicitat trimestral. La finalitat d’aquesta publicació era posar en contacte els professionals de la podologia i divulgar materials de caràcter científic.
L’èxit del I Congrés Nacional de Podologia va fer palesa la necessitat que fos reconeguda l’especialitat de podologia dins les escoles d’ATS. Després del Congrés, eren freqüents les reunions que L. Escachs i els professionals catalans mantenien a Madrid amb professionals provinents de les diferents delegacions provincials. En nombroses ocasions, aquest grup tractà d’entrevistar-se amb J. Rubio García-Mina, ministre d’Educació i Ciència, sense èxit. Finalment el 1961, els rep en audiència T. Fernández-Miranda, director general d’Universitats. Entenent la seva demanda, proposa als professionals la redacció d’un projecte de decret, que més tard ell mateix faria arribar a la Comissió d’Estudis d’ATS.
El projecte, redactat per M. Aymamí i L. Escachs en col·laboració amb altres professionals com ara J. Pérez-Lázaro, veu finalment la llum amb la publicació del
Decret 727/1962, del 29 de març, on es reconeix i reglamenta l’especialitat de podologia per a practicants i ajudants tècnics sanitaris.
El camp d’actuació del podòleg preveu el tractament de les afeccions i deformitats del peu, i limita la seva actuació terapèutica exclusivament a les manipulacions que corresponen a la «cirurgia menor».
La denominació de cirurgià callista emprada fins al moment és substituïda de manera oficial per la de podòleg, acceptada majoritàriament als països en què s’exerceix la professió i més en consonància amb l’amplitud d’atribucions de l’especialitat, que també adopta oficialment el nom de podologia.
L’especialitat comprenia la realització de dos cursos, d’una durada de vuit mesos cadascun, i l’assoliment de coneixements mitjançant un examen teòric i un altre de pràctic. Superades aquestes proves, l’alumne obtenia un diploma de podòleg expedit pel Ministeri d’Educació Nacional, que el facultava per tractar els pacients amb plena autonomia. Podien cursar l’especialitat les persones en possessió del títol de practicant o ATS. El Decret també preveia l’homologació del títol per part d’aquells podòlegs que poguessin acreditar l’exercici de la professió. Els passos a seguir per obtenir aquesta homologació eren diferents, en funció de si el podòleg disposava de gabinet obert al públic o no en el moment de fer la sol·licitud. El programa de l’especialitat va ser aprovat per OM el juliol de 1962. Segons L. Escachs, la proposta que ell va redactar conjuntament amb altres professionals va ser desestimada pel Ministeri d’Educació Nacional, el qual va redactar el pla d’estudis prenent com a punts de referència un llibre de pedicura argentí i les orientacions d’un metge de Madrid.
Tots els centres hospitalaris amb departament de podologia i instal·lacions i personal suficient per a la realització de les pràctiques podien sol·licitar la creació d’una escola de podòlegs. El Reglament de les Escoles de Podòlegs, publicat el 20 de desembre de 1963, dona directrius més precises respecte als espais, professorat i funcionament intern d’aquests nous centres educatius. Destaquen:
Sala d’espera per a pacients del dispensari de podologia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (1968)© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
El 19 de desembre de 1966, el Ministeri d’Indústria i la Direcció General de Política Interior, reconeixen oficialment l’Agrupació de Podòlegs d’Espanya. Als estatuts de l’Agrupació, publicats el 1967, s’exposen els seus principals objectius: difondre l’especialitat de podologia, establir aliances amb altres associacions nacionals i internacionals, organitzar trobades professionals, fomentar la producció de literatura professional sobre la matèria i promoure processos d’innovació.
L’1 de setembre de 1968 s’inicien, al recinte de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, les obres de condicionament de l’Escola de Podologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. D’acord amb les directrius establertes pel Decret 727/1962, l’Escola —que es va situar a la tercera planta del pavelló que corresponia a la Càtedra de Patologia Quirúrgica «A»— havia de disposar d’aules on impartir les classes (tant teòriques com pràctiques) i un dispensari per a l’atenció ambulatòria dels pacients. Aquestes obres van comportar una gran despesa econòmica, que va ser assumida pels professionals membres de l’Escola, els quals van tenir el suport de futurs estudiants, laboratoris i cases comercials de l’àmbit del calçat.
Sala d’exploració del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Taller de pròtesis del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Consultori-despatx del dispensari de podologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Per OM del 29 de març de 1968 es crea, a petició de la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid, l’Escola de Podologia per a Ajudants Tècnics Sanitaris adscrita a la mateixa Facultat.
La inauguració oficial de l’anomenada Escola de Podologia de Madrid va tenir lloc sis mesos després, el 27 de setembre de 1968.
Visita del Dr. A. Viladot a les instal·lacions de l’Escola de Podologia de Madrid. Font: Urien Blázquez, Tomás. Podología : historia : historia de la podología antigua y moderna. Madrid: l'autor; 2007
El curs acadèmic 1968-1969, iniciat oficialment el 10 d’abril de 1969, van tenir un total de 48 inscripcions: 34 homes i 14 dones.
A les 12 h del 10 de gener de 1970 té lloc al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona la inauguració oficial de l’Escola de Podòlegs de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Un mes més tard, i seguint també les directrius establertes pel Decret 727/1962, s’estableix l’organigrama oficial de l’Escola i són nomenats el Dr. R. Arandes com a director de l’Escola i L. Escachs com a sotsdirector i responsable del contingut teòric podològic. Els dos responsables van portar a terme la selecció del professorat.
Entrada del dispensari de podologia de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona.© Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
La Llei general d’educació de 1970, impulsada pel ministre d’Educació J.L. Villar Palasí, va suposar una reforma integral del sistema educatiu nacional. Els trets més destacats d’aquesta nova legislació van ser la instauració de l’ensenyament obligatori fins als 14 anys, mitjançant la realització de l’Educació General Bàsica (EGB) i la creació dels dos nivells d’ensenyament secundari: Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i Formació Professional (FP).
Pel que fa a l’entorn universitari, es va preveure la creació d’escoles tècniques superiors o escoles universitàries, responsables de la impartició d’estudis de primer cicle, amb una durada màxima de tres anys. Tenint present la naturalesa dels ensenyaments impartits a les escoles d’ajudants tècnics sanitaris, el Reial decret 2128/1977, estableix que passin a ser escoles universitàries i adoptin la denominació oficial d’escoles universitàries d’infermeria.
Esquema que resumeix l’adaptació dels estudis de Medicina a les directrius establertes per la nova Llei d’educació publicada el 6 d’agost de 1970. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
La promulgació d’ambdós decrets, juntament amb l’experiència i maduresa adquirides des de la creació de les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid el 1968, encoratja els professionals de la podologia a lluitar per aconseguir més autonomia dins l’àmbit universitari mitjançant la creació d’una escola universitària pròpia. Amb data 13 d’abril de 1978 aquestes dues escoles, en col·laboració amb l’Agrupació Espanyola de Podòlegs, fan arribar al Ministeri d’Educació i Ciència una petició per transformar l’especialitat de podologia en carrera universitària. El Ministeri concedeix la seva demanda el 12 de desembre de 1980, mitjançant la publicació del Decret 2966/1980 que estableix que els estudis de podologia es desenvoluparan dins l’educació sanitària mitjançant escoles universitàries creades a aquest efecte. Malauradament, i després d’un recurs contenciós administratiu interposat pel Consell General de Col·legis Oficials d’Ajudants Tècnics Sanitaris i Diplomats en Infermeria, en què s’al·legava un defecte de forma en la sol·licitud, el decret és derogat i els estudis de podologia queden inclosos dins l’oferta acadèmica de les escoles universitàries d’infermeria.
La promulgació d’ambdós decrets, juntament amb l’experiència i maduresa adquirides des de la creació de les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid el 1968, encoratja els professionals de la podologia a lluitar per aconseguir més autonomia dins l’àmbit universitari mitjançant la creació d’una escola universitària pròpia. Amb data 13 d’abril de 1978 aquestes dues escoles, en col·laboració amb l’Agrupació Espanyola de Podòlegs, fan arribar al Ministeri d’Educació i Ciència una petició per transformar l’especialitat de podologia en carrera universitària. El Ministeri concedeix la seva demanda el 12 de desembre de 1980, mitjançant la publicació del Decret 2966/1980 que estableix que els estudis de podologia es desenvoluparan dins l’educació sanitària mitjançant escoles universitàries creades a aquest efecte. Malauradament, i després d’un recurs contenciós administratiu interposat pel Consell General de Col·legis Oficials d’Ajudants Tècnics Sanitaris i Diplomats en Infermeria, en què s’al·legava un defecte de forma en la sol·licitud, el decret és derogat i els estudis de podologia queden inclosos dins l’oferta acadèmica de les escoles universitàries d’infermeria.
Dins el mateix període i a causa de necessitats d’espai, la Junta Rectora de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, juntament amb el Deganat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, decideix suspendre les classes teòriques que es fan dins el seu recinte hospitalari. Això inclou la docència portada a terme per l’Escola de Podòlegs. Per a la impartició de les classes teòriques i pràctiques van ser habilitades unes dependències al soterrani de la Facultat de Medicina, que més tard serien traslladades a les golfes del mateix edifici. La direcció de l’Hospital, però, va permetre que el dispensari continués en funcionament dins el recinte hospitalari.
Aulari i Pavelló de Govern del Campus Bellvitge als anys noranta. Font: L'Hospital de Bellvitge : 25 anys, 1972/1997. L'Hospitalet de Llobregat: Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge: Focal; 1997. p. [73]
Les necessitats d’espai de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona van propiciar també l’establiment, l’any 1980, d’un acord entre la Facultat i l’Hospital Prínceps d’Espanya, per iniciar, a les dependències que tenia l’hospital a l’Hospitalet de Llobregat, la docència dels tres darrers cursos de la llicenciatura de Medicina i Cirurgia. El nucli de l’activitat docent, iniciada al mes d’octubre de 1980, tindria lloc al Pavelló de Govern, destinat inicialment a oficines administratives, on es van construir set aules docents amb una capacitat de cinquanta alumnes per aula.
Tres anys més tard un altre acord, en aquest cas signat entre la Universitat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, va permetre el trasllat de l’Escola de Podòlegs al recinte hospitalari de la Ciutat Sanitària Prínceps d’Espanya. El trasllat, a la segona planta del Pavelló de Govern, va ser efectiu el curs 1984-1985. També l'any 1984 el Dr. R. Arandes presenta la dimissió com a director de l’Escola, càrrec que seria assumit per V. Novel Martí.
Durant els tres anys següents, l’Escola de Podòlegs de la Universitat de Barcelona funciona amb normalitat, fins que el 1987 es publica el Reial decret 992/1987, pel qual es regula l’obtenció del títol d’infermer especialista, on queda exclosa l’especialitat de podologia. Aquest fet va provocar una situació d’inseguretat jurídica, tant per als alumnes que cursaven l’especialitat en aquells moments com per a les promocions futures, atès que l’especialitat quedava fora de l’estructura universitària.
Davant d’aquesta circumstància, les escoles de podòlegs de Barcelona i Madrid, el Consell General d’Ajudants Tècnics Sanitaris i la Federació Espanyola de Podòlegs van treballar de manera conjunta per aconseguir l’establiment del títol de Diplomat en Podologia. Es creà un grup de treball per a la confecció del pla d’estudis de la diplomatura que incloïa membres de les quatre institucions. Per part de l’Escola de Podòlegs de la Universitat de Barcelona van participar en aquest projecte J.M. Albiol Ferrer, T. Céspedes Céspedes, R. Cuevas Gómez, A. Dorca Coll, E. Giralt de Veciana i V. Novel Martí.
Acte oficial d’inauguració del curs acadèmic 1983-1984 i de la Clínica Podològica. A la part esquerra de la taula, V. Novel Martí, directora de l’Escola de Podologia. Font: Font: Alemany Bagés J, et al. Podología, historia de una profesión. Barcelona: Index, 1998
Un cop elaborat i acordat el pla d’estudis, va ser enviat al Ministeri d’Educació i Ciència, el qual va atendre les competències específiques dels podòlegs i les demandes d’aquest col·lectiu i va publicar, el juny de 1988, el Reial decret 649/1988 pel qual es transformen els estudis de Podologia en primer cicle universitari.
Aquest decret, seguint la Llei 11/1983 de reforma universitària, estableix les directrius generals i el pla d’estudis de l’ensenyament que permetrà obtenir el títol de Diplomat en Podologia. El mateix decret, en una disposició addicional, autoritza l’Escola Universitària d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat Complutense de Madrid a assumir la docència de la diplomatura en Podologia.
En el cas de la Universitat de Barcelona, la Junta de Govern de la Universitat autoritzà la posada en marxa de l’ensenyament de Podologia el 23 de setembre de 1988, que va quedar integrat dins l’Escola d’Infermeria, concretament en el Departament d’Infermeria Medicoquirúrgica.
La creació de la nova titulació va obligar l’Escola Universitària de Podologia a contractar professionals capdavanters en l’aplicació de noves tècniques quirúrgiques i a establir noves relacions amb empreses del sector. L’objectiu de l’Escola era crear un nou model d’aprenentatge més orientat al sector podològic professional. Pel que fa a la Clínica Podològica Universitària, i amb la finalitat d’establir criteris per gestionar-la, el 1990 es crea la Fundació Josep Finestres, entitat de caràcter privat vinculada a la Universitat de Barcelona.
Situats al Campus Bellvitge, els hospitals Odontològic i Podològic de la UB ―gestionats per la Fundació Josep Finestres― són dos centres únics a Catalunya en els sectors de la salut bucodental i podològica respectivament.
Mitjançant la Resolució del 11 març de 1991, la Universitat de Barcelona homologa els estudis de podologia i queda establert de manera definitiva el seu pla d’estudis. L’Escola Universitària de Podologia és el centre responsable de la seva impartició.
El mateix any, el Decret 1891/1991 amplia les competències del podòleg i dona autorització per fer ús dels raigs X amb la finalitat de fer diagnòstics podològics.
La convalidació de l’especialitat de Podologia i l’obtenció del títol de diplomat per part dels ajudants tècnics sanitaris es regula a partir de l’OM del 25 de novembre de 1992, on queda establert que obtindran el títol universitari aquelles persones que aportin un currículum acadèmic i professional dins l’àmbit de la podologia, currículum que serà avaluat per una comissió acadèmica establerta per a aquest fet. En cas de no obtenir una valoració positiva per part d’aquesta comissió, l’aspirant haurà de presentar a l’escola universitària responsable de la impartició de l’ensenyament de Podologia un treball acadèmic desenvolupat al voltant d’un tema relacionat amb aquesta disciplina.
Era requisit indispensable tenir el títol de COU i haver superat les proves d’accés a la Universitat. També es preveia l’homologació per a aquelles persones que ja tenien la diplomatura d’Infermeria o bé podien demostrar la seva experiència professional per un període superior als deu anys.
Membres de l’equip d’assistència podològica que va participar en els Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona de 1992. © Escola de Podologia. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Universitat de Barcelona
Cal destacar també que l’any 1992 la integració de la podologia dins els serveis mèdics dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona ‘92, va permetre la consolidació de l’especialitat dins l’àmbit acadèmic i sociosanitari. Docents i alumnes de la diplomatura de Podologia a la Universitat de Barcelona van formar part d’un equip d’assistència podològica per a esportistes, membres del Comitè Olímpic Nacional i membres del Comitè Olímpic Internacional (COI), que en total va tractar més 500 pacients.
Durant els anys noranta i inicis dels dos mil, l’ensenyament de Podologia va continuar evolucionant:
2001
1997-2006
1996
1991
Es crea a la Universitat de Barcelona el Departament de Podologia, primer departament independent a escala nacional.
S’incorpora la diplomatura de Podologia dins l’oferta formativa de diverses universitats públiques i privades d’àmbit espanyol, com ara la Universitat de València (2002).
La Universitat de Barcelona va iniciar el primer títol de postgrau dedicat a la cirurgia podològica. L’oferta de postgraus es va anar ampliant posteriorment a altres universitats espanyoles.
A la Universitat de Barcelona es va posar en marxa el primer títol de Màster en Podologia Quirúrgica.
1999
va tenir el suport del Consell General de Podòlegs i els col·legis professionals autonòmics, així com diverses associacions internacionals.
La Declaració de la Sorbona (1998) i la Declaració de Bolonya (1999) van ser el punt inicial d’un procés de convergència d’àmbit europeu pel que fa a la educació universitària. Amb la instauració de l’espai europeu d’educació superior (EEES) es condiciona els estats membres de la Comunitat Europea a adaptar el seu sistema de titulacions universitàries sota un nou model comú, que faciliti la lliure circulació d’estudiants, professorat i titulars. L’aparició d’aquest nou escenari formatiu va suposar una oportunitat per a l’àmbit de la podologia, que desitjava des de feia temps el reconeixement de la disciplina com una titulació de grau, amb accés a un grau de màster i/o doctorat. Però alhora es tractava d’un gran repte, ja que la podologia no gaudeix del mateix reconeixement universitari a tots els estats membres.
Per aconseguir una harmonització dels estudis de podologia a escala europea, l’Associació Europea de Podòlegs estableix la durada mínima dels estudis de podologia en quatre anys.
2005
2003
El Reial decret 55/2005 publicat el mes de gener pel Ministeri d’Educació i Ciència estableix l’estructura dels ensenyaments universitaris i regula els estudis universitaris oficials de grau.
L’Agencia Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació (ANECA) posà en marxa el Programa de Convergència Europea amb l’objectiu de promoure la reflexió respecte a un model educatiu universitari més modern i que tingui com a punt de referència l’EEES.
El juliol de 2005, ANECA aprova el pla d’estudis presentat el 2003 i es publica el Libro Blanco del Título de Grado en Podología.
Dins el marc d’aquest programa, es presenta un pla d’estudis per al futur grau de Podologia. Coordinat per la Universitat de Barcelona, al projecte hi van participar totes les universitats espanyoles on s’impartia la diplomatura de Podologia , i
09/09/2009
S’inicien les classes del grau de Podologia a la Universitat de Barcelona.
CRAI Biblioteca del Campus BellvitgeCentre de Recursos per a l'Aprenentatge i la InvestigacióUniversitat de Barcelona
Octubre 2019