Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània
Ana Pérez
Durant el segle XIX, l'estructura de l'economia espanyola va continuar tenint trets preindustrials: la majoria de la població seguia vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt difícils.
Les reformes liberals i la desamortització en aquesta època no van fer sinó empitjorar les condicions de vida de la població rural i reforçar la mala distribució de la terra.
La persistència d'un minifundisme de subsistència al nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'una pagesia que no tenia capacitat de compra, el que feia difícil l'avenç de l'activitat industrial i comercial.
En el camp espanyol, a part dels grans propietaris, existien tres tipus de camperols:
PETITS AGRICULTORS PROPIETARIS
Abundants al nord d'Espanya, no sotmesos al règim senyorial.
PETITS ARRENDATARIS
Arrendaven terres als senyors i devien pagar per això unes rendes.
Treballaven per al senyor en els grans latifundis com a simples assalariats a canvi de sous miserables, estant sotmesos a una forta estacionalitat.
JORNALERS
Especialment crítica va ser la situació de la pagesia al sud-oest del país, a Extremadura, Andalusia Occidental i, també,a la Manxa
: allà existia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien episodis de fam periòdiques.
En 1901, el treballador agrícola andalús, fos el que fos el seu treball, guanyava de mitjana un jornal de 1’75 pta. quan treballava.
Mentrestant, la despesa diària en general per a una família obrera camperola de quatre membres era de 1’67 pta., referint-se només a les necessitats purament més bàsiques, el que els deixava amb només 0’08 cèntims d’estalvi al dia per la resta de necessitats.
“Los jornaleros recibían un trato brutal de los capataces y la policía rural, la odiada guardia civil que disparaba a la gente sin trabajo que recogía bellotas y leña en las tierras de los latifundistas.”Helen Graham ("Breve historia de la Guerra Civil", Espasa-Calpe,2006)
Durant la II República, el conflicte agrari esclatà amb tota força i la seva solució es va convertir en una prioritat per als governs d'esquerres i per als sindicats i partits obrers.
Els sectors de dreta, per la seva banda, també van exercir tot el seu poder per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés i va enverinar els ànims de les dues parts.
El 1932, el govern d'esquerres de Manuel Azaña va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària.
En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers es van adherir majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República.
Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp, en un context d'enfonsament general de la producció agrícola i una forta carestia.
Tot i la forta emigració cap a les zones urbanes, en "l'agro" extremeny-andalús van perviure fins ben entrats els anys 70 situacions d'explotació i submissió inadmissibles.
Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània
Ana Pérez
Created on December 20, 2017
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Visual Presentation
View
Vintage Photo Album
View
Animated Chalkboard Presentation
View
Genial Storytale Presentation
View
Higher Education Presentation
View
Blackboard Presentation
View
Psychedelic Presentation
Explore all templates
Transcript
Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània
Ana Pérez
Durant el segle XIX, l'estructura de l'economia espanyola va continuar tenint trets preindustrials: la majoria de la població seguia vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt difícils.
Les reformes liberals i la desamortització en aquesta època no van fer sinó empitjorar les condicions de vida de la població rural i reforçar la mala distribució de la terra.
La persistència d'un minifundisme de subsistència al nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'una pagesia que no tenia capacitat de compra, el que feia difícil l'avenç de l'activitat industrial i comercial.
En el camp espanyol, a part dels grans propietaris, existien tres tipus de camperols:
PETITS AGRICULTORS PROPIETARIS
Abundants al nord d'Espanya, no sotmesos al règim senyorial.
PETITS ARRENDATARIS
Arrendaven terres als senyors i devien pagar per això unes rendes.
Treballaven per al senyor en els grans latifundis com a simples assalariats a canvi de sous miserables, estant sotmesos a una forta estacionalitat.
JORNALERS
Especialment crítica va ser la situació de la pagesia al sud-oest del país, a Extremadura, Andalusia Occidental i, també,a la Manxa : allà existia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien episodis de fam periòdiques.
En 1901, el treballador agrícola andalús, fos el que fos el seu treball, guanyava de mitjana un jornal de 1’75 pta. quan treballava.
Mentrestant, la despesa diària en general per a una família obrera camperola de quatre membres era de 1’67 pta., referint-se només a les necessitats purament més bàsiques, el que els deixava amb només 0’08 cèntims d’estalvi al dia per la resta de necessitats.
“Los jornaleros recibían un trato brutal de los capataces y la policía rural, la odiada guardia civil que disparaba a la gente sin trabajo que recogía bellotas y leña en las tierras de los latifundistas.”Helen Graham ("Breve historia de la Guerra Civil", Espasa-Calpe,2006)
Durant la II República, el conflicte agrari esclatà amb tota força i la seva solució es va convertir en una prioritat per als governs d'esquerres i per als sindicats i partits obrers.
Els sectors de dreta, per la seva banda, també van exercir tot el seu poder per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés i va enverinar els ànims de les dues parts.
El 1932, el govern d'esquerres de Manuel Azaña va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària.
En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers es van adherir majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República.
Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp, en un context d'enfonsament general de la producció agrícola i una forta carestia.
Tot i la forta emigració cap a les zones urbanes, en "l'agro" extremeny-andalús van perviure fins ben entrats els anys 70 situacions d'explotació i submissió inadmissibles.