solitud

Comentari de text

SOLITUD

Victor Català

Sandra Martínez Alonso2Bat

Índex

› Context › El Text Pla del contingut / Pla de l'expressió › Reintegració i Conclusió › Bibliografia

CONTEXT

Solitud, una novel·la qualificada, al meu parer, de drama ja que gaudim de múltiples personatges on poder focalitzar el nostre odi i culpar-los de tot el mal que hi ha a l’obra; fou escrita per Caterina Albert i Paradís, sota el pseudònim de Victor Català, per la promesa que havia fet l’autora al senyor Via, de la revista Joventut, on va ser publicada primerament en divuit entregues (una per capítol) entre el 19 de Març de 1904 fins al 20 d'Abril de 1905 i com a un llibre l’Agost de 1905. Situem Solitud entre el Modernisme i el Naturalisme, ja que adquireix característiques de totes dues bandes degut a que eren els dos moviments que regnaven en el moment en que Victor Català escriu la novel·la. Ella, nascuda l’any 1869 a L’Escala, filla d’un advocat i hereva de grans rendes familiars, te diverses novel·les com Drames Rurals (1902) o Ombrívoles (1904), obres que li van servir d’inspiració per escriure la ja abans dita, Solitud.

CONTINGUT DEL TEXT

Solitud ens presenta un narrador omniscient en tercera persona que, a vegades, s’expressa en veu de la Mila, per explicar-nos amb més precisió allò del que es parla. Ens contextualitzem en una època passada ( al temps que l’autora visqué quan l’escriví), situada, principalment, en la muntanya i els seus espais, que tan poden ser bons com dolents, tret que denota naturalisme, i ens trobem una història de l’enfront entre l’intel·lectual i la societat, una història que ens explica la lluita dels no adaptats, dels que volen ser lliures i de la seva càrrega explicat amb la Mila, el Pastor i la gent del seu voltant.

Ens trobem llavors un món rural passat, on la gent es mou per interès i per xafardeig, un món on el nostre intel·lectual principal s’ha d’adaptar per poder sobreviure, un món, que com es pot veure a mesura que passen les pàgines, no està fet per la nostra protagonista. Conforme a l’estructura, generalment dividim la novel·la en quatre parts, la pujada, l’inici itinerari, que va del capítol u al sis; l’esclat, que el situem a la primavera, i va del capítol set al deu; les decepcions, de l’onze al catorze; i, per últim el de llibertat i dolor, la part més més romàntica que la trobem entre el capítol quinze i el divuit. Per altra banda tenim els personatges, que els podríem dividir en dos grans blocs, els intel·lectuals, els romàntics, els “bons salvatges” que serien la nostra protagonista, la Mila, el Pastor i, en certa forma, el Baldiret i després tindríem els personatges dolents, la societat, els naturalistes, la col·lectivitat, on destacaríem en Matias i l’Ànima.

Fent una distinció més profunda dels personatges de la novel·la, podríem fer la distinció entre els femenins, aquells que no tenen drets, que depenen de una figura del sexe contrari, aquells que no poden estar sols i que no serveixen per a res que no sigui tenir fills i fer-se’n cura, aquells que els prenen per delicats i que sempre estan a la disposició dels seus contraris, aquells que es poden permetre els altres violar-los i treure’ls la seva intimitat, el seu dret a decidir, les seves idees pròpies i és això el que fa Caterina Albert, sí, Caterina, no Victor, perquè era ella, no ell, era una dona que diu que les altres noies també tenim drets i podem viure sense l’altre sexe, que podrem decidir, que podem plantar cara als problemes i podem mirar també per nosaltres i no sempre pels altres, podem ser egoistes i deixar-nos el nostre marit, els nostres fills per recompondre’ns, podem ser soles i no necessitar d’algú per tenir accés a aquest verb, cosa que sembla que la societat a vegades no arriba a entendre.

EXPRESSIÓ DEL TEXT

Si ens parem a llegir l’obra de manera més profunda trobem que aquesta té un llenguatge culte a l’hora de la narració, però que en boca dels personatges fa servir el registre que encaixi més amb qui parla. Fa ús de figures retòriques en boca del pastor, que parla amb frases fetes o amb rodejos i en la veu del narrador ja que dins de la novel·la trobem moltes descripcions amb abundants comparacions e hipèrboles. La lectura segueix un to líric, ja que la forma d’escriptura és molt acurada i plena de recursos lingüístics que adornen el text i el fan més bonic parlant en termes literaris. L’obra gaudeix d’un gran nombre de premonicions, que sovint es repeteixen, que et van indicant el final tràgic que s’aproxima, així com molts símbols que s’introdueixen a la vida dels personatges de manera quasi invisible però que si ens fixem podem veure amb claredat i podem desxifrar el seu significat.

REINTEGRACIÓ I CONCLUSIÓ

L’obra, una de les més importants en la literatura universal, deu la seva importància al contingut d’aquesta en el temps que la va escriure, en ple modernisme, Caterina Albert dona l’oportunitat a les dones de deixar-ho tot i anar-se’n per ser elles mateixes, cosa que la societat d’aquell època no podia tolerar, i menys si estava escrit per una dona, d’aquí que utilitzés el pseudònim de Victor Català per tractar aquest tema, tan pròxim als nostres dies pel contingut però tan llunyà per la seva redacció i vocabulari, que en fan una lectura difícil pels mots escrits, encara que sense aquest tipus d’escriptura no tindríem l’obra de la que ara gaudim i no seria, al meu parer, igual de bona, ja que el parlar que té cada personatge, adequat al seu lloc de provinença, els mots descriptius i avui dia una mica oblidats que utilitza l’autora en les seves descripcions i la forma de formular les oracions en la narració fan de solitud, junt amb la temàtica i el temps d’escriptura, que es queda una mica endarrerit al que ella proposa, el que és aquesta gran obra universalment reconeguda, la solitud que un pot arribar a sentir en un món ple de gent.

BIBLIOGRAFIA

• Utilitzades per a la primera part, el context:

https://lletra.uoc.edu/ca/autora/victor-catala-caterina-albert

https://es.wikipedia.org/wiki/Caterina_Albert#Obras